Dia 14

 

                A l´ endemà al matí la llum del dia entrava pels enormes vidres que em feien de paret, la ciutat de Barcelona s´ havia despertat. Eren prop les 7 del matí. Vaig mandrejà una mica en el llit mentre pensava en el nou dia que començava i que de bon matí semblava que seria joiós entre moltes d´ altres coses perquè tornaria a veure a...De cop vaig sentir en el cor la sensació fugaç de saber que hi havia alguna cosa que no rutllava, vaig recordà aleshores la nit anterior i el problema que s´ havia originat en la central de control de la ciutat.

Tot mirant el sostre, em vaig adonar que em calia parlar amb l´ Aixa.

L´ Aixa era cap del departament de Física Nuclear ,Energia i Geologia on també hi treballava en Salloni, esperava que una conversa amb ella m´ ajudés a esbrinar el més aviat possible i des de tots els punts de vista possibles, els motius d´ aquell error tècnic. Tot plegat  abans no fos massa tard. De cop, sobre el meu llit saltà àgilment una bola de color crema. Era el meu gat que acabava d´ arribar de les incursions nocturnes. Vaig somriure. El trobava molt a faltar quan es passava un parell de dies fora de casa, i dedueixo que ell també a mi, perquè sempre tornava a temps per a rebre les desitjades moixaines amb les que l´ obsequiava.

“Ron-ron, ron-ron, fa el meu gat, eh?” i es fregava contra les meves mans i la meva galta encantat. Eren uns minuts meravellosos que ens regalàvem mútuament per a  buidar-nos de males sensacionsi reomplir-nos de bones vibracions.

Però...recordant sobtadament la feina, em vaig aixecar d´ una revolada i en poc més de mitja hora vaig sortir de casa en direcció cap a l´ Edifici. Tenia pressa, eren dos quarts de nou i volia trobar-me amb l´ Aixa abans de començar la feina.

Cinc minuts abans de sortir de casa havia enviat un e-mail a en Salloni que de ben segur ja estava llegint en aquells moments. Imagino que....

S´ havia despertat a dos quarts de 8,despentinat i mig dormit, la veu automàtica del seu comunicador l´ havia sobresaltat desvetllant-lo definitivàrement.

  • Tens un e-mail de...

  • Noi! No pots ser ningú més que ella, sempre em desperta en el millor moment del somni si no fos per què encara em fa un favor.....- continuava tot remugant- És l´ únic  moment del dia en el qual  desitjaria menjar-me-la. El llegiré passa´l per pantalla si us plau.

  • De seguida. E-mail en pantalla.

  • “Bon diiiiia dormilega!! Sé que en aquests moments m´ odiaries, però són dos quarts i cinc minuts de vuit del  matí i ha sortit el sol més feliç que mai! Ja surto de casa ens veiem a l´ Edifici val?, bé millor al “Jardí” he de parlar amb tu d´ un afer important. Avui arribarem d´ horeta i podrem xerrar una estona...bé això si és que t´ afanyes...   Per cert avui et toca convidar a tu a esmorzar, ho recordes eh?. Fins ara. PD: No m´ odiïs gaire aquests matí.”.

Ell hauria somrigut com sempre i tot seguit s´ hauria  arreglat per marxar.

  • Ni que ho volgués podria.

Mentre caminava pels carrers del centre de Barcelona em va semblar sentir la veu  de la Mercè, la meva germana, cridant-me i  en aquell moment em vaig recordar que encara no havia pogut parlar amb ella després de la seva trucada. Així doncs, vaig decidir trucar-la per un comunicador públic. La conversa anà més o menys així:

  • “Mercè?”

  • “Bon dia maca, com estàs?”

  • “Molt bé i tu? Em sap greu ahir no et vaig poder trucar, vas rebre el meu missatge?”

  • “No hi fa res no et preocupis, sí que vaig rebre el teu miss. He parlat amb...des d´ on em truques? Des d´ un comú?”

  • “Sí per?”

  • “Bé doncs que et sembla si aquests vespre et truco? T’ho podré explicar millor, més tranquil·lament.”

  • “Sembla seriós Mercè.... .”

  • “No Pateixis. Per cert saps que ja torna la Tània?”

  • “ Si la hi he llegit fa poc. Té aquelles proves que necessitava...i em sembla que ha conegut algú molt especial....T’ho ha dit?”

  • “Bé alguna cosa m´ha dit sí. Ja ens el presentarà suposo.” Va fer divertida. “de fet, amagadet sí que ho tenia oi?”

Vaig riure. Provablement jo també hauria fet el mateix, bé de fet em sembla que ja ho feia sense adonar-me´n.

  • “Fem doncs que em truques al vespre a casa?”

  • “Sí, cap allà a les deu va bé?”

  • “Sí ja hi seré suposo.”

  • “Vinga. doncs, fins després que encara faràs tard per culpa meva. Un petó.”

  • “Tranquil·la. Fins després una altre petó per a tu”.

Vaig deixar l´ audífon. La conversa amb la Mercè em va deixà inquieta, esperava que no fos res gaire greu el que m´ havia de dir, ja en tenia prou amb tot allò de la feina i d´ en Kram i a més  sospitava que hi podia haver una estreta relació entre tot plegat, alguna cosa més que una simple casualitat.

Eren dos quarts de nou quan creuava l´ enorme llinda de la “porta” d´ entrada de  l´ Edifici i em vaig dirigí al Centre de Coordinació que era en aquell mateix nivell. Buscava n´Aixa. No vaig trobar a ningú així que em vaig disposar a trobar jo mateixa tota sola a la directora del departament de F.E.N.G en un edifici de vint –i- set nivells pel cap baix. Vaig pensà aleshores, que el més fàcil hauria estat buscar el nivell del departament i després provar de trobar-la. Però suposo que la presa i la suposició que el Centre de Coordinació estaria operatiu amb algun agent de guàrdia o treballant- t´hi i la posterior decepció em van empipar suficientment com per no permetre´m pensar en una alternativa més ràpida.

En aquell enorme i ampli rebedor hi havia els “buscadors” unes pantalles molt primes i transparents (mentre estaven fora de servei), que reposaven sobre un peu de cristall de quars d´ on prenia l´ energia. En ells s’hi podia teclejar allò que volies trobar o allà on volies anar i et facilitava tota la informació necessària :la teva localització, la localització del destí, permisos per a accedir-hi i competència dins l´ Edifici.

Un cop trobat el lloc un altre “buscador “et demanava el nom de la persona o persones a qui es volia trobar i  la teva pròpia identificació. Després aquesta informació era enviada a un petit receptor i  localitzador personal, obligatori dins

l´ Edifici, per a tots els agents, i si el destinatari accedia es permetia l´encontre. Per fi vaig poder trobar n´ Aixa, bé de fet em va trobar ella mentre jo m´ esperava en el passadís del segon nivell (si més no aquell era la localització del departament que jo buscava).

 L´Aixa era una noia uns centímetres més alta que jo, de pell torrada, cabells finíssims i negres recollits en un exòtic però senzill pentinat. Els seus ulls hindús, del color de les castanyes, brillaven amb sincera expressió, era com si en ells hi residissin totes les emocions del món.

  • Bon dia- em va saludar cordialment amb un somriure sincer.- Em buscaves oi?

  • Aixa? –vaig preguntà

  • “Jo mateixa”- em va comunicar divertida

  • “Molt de gust” –vaig respondre-li telepàticament mentre li estenia els dos dits per saludar-la. Ella féu el mateix.

  • Igualment. T´ envia la May?

  • No, de fet sóc del departament del nivell nou.

  • Ah, llavors deus saber....

  • Bé de fet no en se gran cosa, ahir al vespre...

  • Perdona,- féu interrompen el meu accidentat discurs- L’Oceania us ha fet saber el problema que hi ha?

  • No he parlat encara amb ella, esperava poder fer-ho aviat. Ahir el vespre una companya em va fer saber que alguna cosa estava fallant en el Sistema energètic central i que de moment no en tenien constància de la causa. I la veritat és que ara per ara ho desconeixem tot i només n´ estem al corrent la meva companya, el seu germà i jo. Necessitava saber  d´ on surt el problema i que és el que realment passa. Si pogués ser des del punt de vista de  tots els nivells, doncs, molt millor.

  •  No us han dit res ,doncs. Creia que els nivells superiors rebien sempre abans la informació d´ un  hipotètic error en els sistemes.

Em vaig sentir incòmode. Controlant l´ expressió dels meus ulls i el meu rostre sentint-me una mica avergonyida per la veritat de les seves paraules vaig fer silenci somrient tímidament.

Ella prosseguí sense adornar-se del meu estat. 

- Bé suposo que la cap del departament no ha tingut temps material per a fer-ho.- Féu una petita pausa i somrigué dolçament- Succeí ràpidament i en pocs segons es va produir una considerable manca de força en el subministrament        d´ energia del Sistema Central que va afectar la memòria dins el nucli del sistema operatiu .

Jo mirava al meu voltant, de tant en tant, preocupada per si algú ens sentia – - No pateixis ningú pot entendre el que diem he aïllat els traductors externs.– féu ella en resposta al meu neguit. Li vaig somriure sorpresa i alleujada - Bé com et deia.. – prosseguí.

- Espera. Això vol dir que s´ han bloquejat una sèrie d´informacions bàsiques sense les quals gran part de la xarxa de comunicacions no pot funcionar.- vaig concloure jo.

Aixa somrigué cordialment però amoïnada.

  • De les conseqüències te’n pots fer una idea.

Em vaig sentir lleugerament marejada, vaig tancar els ulls durant uns segons i vaig respirar profundament. Després un xic més concentrada vaig preguntar-li telepàticament i temorosament:

  • Quina n´és la causa?

  • Hi ha una possibilitat, un bloqueig energètic d´ aquesta mena comença en l´ interior....

  • En el nucli? En els minerals de roca?

  • No ho sabem encara. Però et ben asseguro que no es tracta d´ un mal moviment tectònic ni sogètic. Hi ha canvis que se succeeixen a velocitats increïbles i que no sabem perquè ocorren. Ni podem controlar-les.

Vaig sospirar realment angoixada tot allò em  sobrepassava. De cop vaig sentir el meu buscador que llampeguejava dèbilment sota la pell del meu canell.

  • Vaja! M´ havia oblidat d´ en Salloni, m´ espera al Jardí.

  • En parlem pròximament i esperem ordres?

  • Oh! Sí ...sí.. és clar..

  •  En Salloni no en sap res encara oi?. –vaig aixecà la vista vers ella i vaig fer que no amb el cap.-  Crec que caldria formar un grup d´ investigació el més aviat possible.- Va fer l´ Aixa finalment.

  • Tens raó i si pogués ser de cada àrea.

  • Li comentaràs?

  • Sí ara mateix quant el vegi. - Vaig somriure - Fins aviat i molt de gust de conèixer-te.

  • Tot un plaer per a mi també. Fins aviat. - Ens vàrem estendre els dos dits mútuament fins que es tocaren en senyal d´ amistat.

Vaig baixar a corre cuita les escales. Duia un batibull considerable dins el meu cap que em bloquejava els meus “xips cerebrals”.

Ara me n´adono, abans no n´era conscient del concepte que en la humanitat no és tan l´ evolució tecnològica en la qual es poden dirigir sinó  l´ evolució espiritual i humana, que és, en definitiva ,la que realment importa.

                Em sentia aterrida per què era incapaç d´ entendre la raó per la qual ens trobàvem en un encreuament tan crucial, en un moment tan delicat de la civilització humana. Potser la idea de  que el progrés havia arribat al límit amb aquella generació i l´ explotació poc acurada dels mitjans n´era una de les causes? Però n’hi havia molta altra gent que lluitava per aquesta evolució.....per trobar d´ una vegada per totes la veritat, que lluitava per adobar els errors del passat, aquesta gent no contava?.

“En Salloni!” De cop, em vaig trobar en mig de l´ enorme rebedor quieta plantada en les meves cabòries. Em vaig dirigir a pas lent i capficat fins la porta del cafè “Jardí” situat a l´ esquerra de l´ enorme porta principal de l´ edifici.

  • Vaja.....,benvinguda. Fas un xic tard no?- vaig sentir la veu del meu amic entre irònica i divertida, encara que a mi em sonà com un retret, tot donant-me la benvinguda -  Caram i això que t´has llevat dues horetes abans.. .

  • Ostres! Perdona em sap greu...ho sento...xerrava amb l´Aixa i me distret de l´ hora... .- Vaig somriure com una nina bona, com aquell que dolçament demana excuses després d´ una malifeta.

  • No... si ja....Que n´he de fer de tu i de la teva carona? Per cert.. gràcies per l´ e-mail, m´ha despertat a l´ hora de sempre. Seiem i prenem  alguna cosa?

  • Sí ,va... .

 Vàrem seure en aquelles cadires últim model i de disseny avançat, que més que avançat resultaven d´ un gust superficial i refinat...suposo que ja ens entenem. El cafè Jardí era un local envoltat de cristalleres per on es veia el rebedor de l´edifici i un petit jardinet amb un brollador d´ aigua modest i molt ben mimat, situat a la banda esquerra de la porta, enfront de la barra i que arribava fins a la cristallera del fons.

                Hi havia força gent en el local i es respirava un ambient agradable i familiar.

                S´ acostà un xicot que molt amablement ens preguntà el que anàvem a prendre. En Salloni demanà un refresc de taronja i una pasta amb fruites  i jo vaig demanar un batut de maduixa ben fresquet.

No sabia com encetar la conversa i explicar-li el que ja sabia i el que havia passat. Ens miràvem i somrèiem, no recordo ni de què parlàvem, segurament de foteses, estava més concentrada en saber trobar les paraules justes.El cambrer tornà de seguida amb les begudes. De cop aquell noi em mirà i digué: “Saps que sovint les coses més complicades amb les paraules més senzilles.... Allò que és més complicat té sovint la solució més senzilla.” i somrigué com si res- “proverbi xinès”.

Em va deixar sorpresa i no només pel fet que digués allò si no perquè era cert, perquè en aquell moment era el que necessitava sentir.

Tot seguit en Salloni li deia:

  • Sí també diuen que les casualitats no existeixen, que tot té un per què....- I restà somrient.

El cambrer assentí i  marxà.

Jo em mirava sorpresa i divertida el meu amic, semblava que estava inspirat aquell dia i li vaig transmetre “ I això?” vaig preguntar  “No hi estàs d´ acord?” va respondrem prenent un glop de la seva beguda i clavant els seus ulls en els meus.

- Per cert..- va dir- que és allò tan important que m´ havies de dir?

Vaig restà durant uns segons mirant el meu got pensant i sense atrevir-me a dir res. Finalment, vaig aixecà la mirada i me’l vaig mirar als ulls amb gravetat mentre li deia dubtosa:

  • Ahir a la nit vaig estar parlant amb L´ Âdzur i em va dir que hi havia agut un altre fallada del Sistema central, que per sort havia estat modificat, però que creu que darrera d´ això hi ha alguna altre cosa de més greu. Alguna cosa que el Consell ens està amag....alguna cosa de la qual el consell no ens ha dit res encara. – vaig callar breument estudiant la seva mirada.

En Salloni restava callat ,observant-me i vaig prosseguir.

  • Per això, aquests mati he vingut a parlar amb n´ Aixa que m´ ha dit que creuen que pot provenir del Nucli i/o del minerals de roca....

Esperava que digués alguna cosa i aquells cinc segons de silenci em van semblar eterns. Per fi en Salloni parlà.

  • Provocat per?- va fer ell sense cap mena d´ expressió que el delatés.

  • No ho tenen clar això, és aquí on hi ha el problema ,que no ho saben.

  • Creuen que ha pogut ser per algun moviment sísmic...?

  • Això és el que creuries tu?- vaig preguntar-li – Quins resultats creus que podríem obtenir de les noves investigacions?

  • Jo no ho sé. A mi no se m´ ha informat de res de tot això i estic en el mateix departament que n´ Aixa. Què se suposa que he de fer? No han confiat tant en mi com per explicar- m’ho i després pretenen que sigui jo qui els en doni ,de solucions.... – respongué sorprenentment intens.

  • Salloni, confien en tu saben que en aquests terreny ets dels millors... .No pots carregar sempre amb la responsabilitat de tot i ells ho saben, no ho volen...No t’ho haurien dit fins que no tinguessin clar que no té una fàcil solució. Aixa m´ ha demanat que et posés al corrent però vol xerrar amb tu seriosament. Potser ,al cap i a la fi, no té tanta importància com ens pensàvem.

  • Potser tens raó. Però, admete-m´ho, tots dos ho sabem. No estem parlant d´ un fet aïllat sense transcendència. Em temo que cal estudiar-ho amb deteniment i obrir una seriosa investigació.- Em mirà amb un lleu somriure dibuixat en els seus llavis, serè, confiat i reconfortant. Es disposà a veure un glop quan...

  • Tinc por Salloni...

Ni tan sols vaig pensar el que deia, les paraules van sorgir dels meus llavis amb pròpia autonomia fruit del meu sentir i dirigides per la meva ànima. Van emergí tot burlant la vigilància del meu cervell i em vaig adonar massa tard. La seva seguretat em va semblar tan acollidora que no vaig poder mantenir per més temps l´escut de fortalesa que m´ havia anat creant respecte a aquesta qüestió i em vaig ensorrar. Sabia què venia després d´ aquelles fallades energètiques, ho havia vist abans i saber que la resta de civils i companys ho desconeixien i ho ignorarien. Em feia sentir impotent.

- Ei! –La seva mirada es va entendrí –No n´ has de tenir. - em va dir suaument.

                Em vaig sentir deliciosament cuidada. Si almenys pogués parlar amb ell, explicar-li.

En aquells moments entrava en Kram que s´ atansava amb una alegria renovada. Tenia molt bon aspecte, caminava decidit transmetent la seva personalitat inquieta i segura de si mateixa, encara que en el seu interior no sempre fos així. La seva mirada dolça i innocent reflectia els somnis d´ un xicot trempat i acollidor. Físicament era un noi ferm, alt i atlètic que vestia de forma elegant, amb uns ulls marrons que més d´ un cor, compatant amb  el  meu, s´havia endut sense fer distincions de sexes.

  • Hola nois!- va fer mentre em prenia per l´ espatlla. El vaig mirà somrient- Bon Dia! Com estàs?- Li vaig respondre amb una picada d´ ull.

  • Bon dia Salloni.

  • Vols esmorzar amb nosaltres?- li preguntà en Salloni amablement

  • Ja ho he fet, gràcies, però seuré amb  vosaltres una estona. Encara tenim temps. S´ assegué al costat d´ en Salloni i es dedicaren una mirada còmplice.

  • Com et trobes Kram? - Vaig preguntar-li.

  • Prou bé. Crec que aquella descàrrega, lluny de perjudicar-me, m´ ha accelerat el procés d´ aprenentatge dels meus poders extra-sensorials.

En Salloni rigué “T´ envejo noi! T’ho prens amb gran humor i d´ una manera molt esportiva... però sento dir-te que a mi em sembla, que ha estat el teu  ego el que ha accelerat.”

  • Sani!- el vaig mig renyà .En Salloni encongí les espatlles somrient burleta. I dirigint-me a en Kram vaig fer- A veure, provem- m’ho....veiam.....

  • Voleu que us ho demostri? Dona ´m la mà...- li vaig atansà mirant-lo amb grata sorpresa, la prengué delicadament entre les seves i féu com si es concentrés.

En Salloni prou que li costava no riure i digué:

  • Ehem! D´ això se’n diu... – però en Kram no el va deixar acabar la frase.

  • Tsssss...-l´ avisà mirant ´ lo de cua d´ ull. En Salloni i jo ens vàrem mirar escèptics i divertits - M ´ estic concentrant.

El meu amic començà a fer escarafalls de la manera més còmica i exagerada possible, talment com si tingués un mal de panxa. I per fi entrà en contacte amb les tres altres dimensions, vull dir la seva, la seva i l´ altre que també és seva. De cop es posà a parlar en un to més alt del normal i en Salloni i jo vàrem fem fer un bot.

  •  Avui......,aquests matí, has trucat a la teva germana Mercè- deia mentre continuava concentrat. Me´l vaig mirar estranyada i sorpresa. Ell obrí un ullet marró i digué- Bé, de fet és que t´ he vist com ho feies...Però!- I tornà a fer un crit que ens va sobresaltar de tal manera que en Salloni deixà de riure per un segons.-...espera veig més coses...- deia exagerant el seu repertori de gestos facials còmicament.

Durant un moment vaig sentir en Salloni que murmurava “aquests eterns silencis em posen nerviós!” i no vaig poder evitar de somriure perquè al cap a la fi, ell semblava que també havia entrat en el joc i estava encuriosit.

En Kram continuà:

  • ..espera...ahir al vespre abans d´ anar a dormir et dirigies cap a la dutxa i.....

  • A veure què diem, Kram- va avisar en Salloni amicalment mentre se’l mirava entre divertit i sorprès i amb una curiositat creixent per saber que més se li acudiria dir. De cop en Kram va perdre la suposada concentració i sense deixar anar la meva mà es mirà el seu amic amb cara còmicament molesta.- Si us plau, no he acabat! ***No m´ aixafis la guitarra, ara, Salloni***

  • D´ acord ,ho sento. ***No és cosa meva però...***

  • No s’hi valen els missatgets codificats- Vaig fer jo amb veu repel·lent.

                Sobtadament en Kram tornà a caure en el trànsit de connexió amb la meva aura i digué amb veu misteriosa:

  • Ja ho veig...ja ho veig! Molt clar....molt clar...un amor.....estàs enamorada....- aquell comentari, per bé que era del tot innocent, en va glaçar la sang i a en Salloni el va fer deturà la intenció de dur-se una altre glop de suc de taronja a la boca . Deixà de veure sorprès- Un moment!...no ets tu....és....és....la Tània!!  Obrí els ulls de bat a bat.

  • Has parlat amb la teva cosina?- Em va preguntà en Salloni incrèdul.

  •  Doncs, mira, la veritat és que sí. Ahir al vespre.- Vaig fer astorada i incrèdula.

  •  Sóc un geni!!- Va fer el noi modestament.

  • Et felicito company!- va fer en Salloni donant-li un copet a l´ esquena juganer. De cop el seu microxip brillà sota la pell del seu canell- L´Aixa- va dir. He de marxar cap al meu departament, ens veiem després no?

  •  D´ acord – vaig respondre-li amb un somriure.

  • A mi no em voldràs veure?- va fer en Kram fingint afectació.

  • Au va! Ja t´ he vist prou a tu!- deia rient el seu amic mentre marxava.

  • Un bon xicot aquests eh?- em va dir en Kram estudiant-me la mirada. Després  d´ uns minuts digué- Què t´angoixa?

No vaig saber què respondre. Ni tan sols podia mantenir la seva mirada, tan sincera. “Vaja, no feies broma...” vaig dir-li telepàticament. “Saps que no és tan difícil saber el que pot sentir un altre ésser viu si el mires als ulls i et deixes captenir. Basicament Jôrian és que  et conec, crec  que després dels anys i del que hem  viscut, ens coneixem molt bé” féu atentament.  Li vaig tornar el somriure més afectada del que desitjava mostrar. Ell traient-li transcendència a la conversa va continuar:

  • Ei,no pateixis, sigui el que sigui s´arreglarà. Ja m’ho explicaràs quan ho creguis convenient.-  Va somriure per animar-me.

Era una joia d´ amic.

  • Per cert, recordes que de més joves, en una classe a la universitat, ens vàrem jugar un sopar?

  • Doncs no se si...

  • Bé doncs ara te’l reclamo. Què et sembla aquests vespre?

Me’l vaig mirà  simulant indignació:

  • Que me’l reclames?! Però si me’l devies tu!

  • Jo?- va fer, fent veure que se sorprenia - Bé, potser tens raó...en aquests cas que et sembla si ho arreglem per aquest vespre o demà?

  • Demà a les deu del vespre. Tu escolliràs restaurant i jo... menú- vaig fer com si es tractes d´ un repte.

  • Allà hi seré. A casa teva vull dir- Va fer seguint-me el joc - I va somriure com un bon jan.

El dia va transcórrer amb normalitat, amb massa normalitat, pensàvem .No vaig saber res d ´ en Salloni en tot el matí ni tampoc durant la tarda. Suposo que els estudis per a resoldre aquell afer  els absorbí fins l´ últim minut del dia.

En Salloni m´ explicà que en sortir del cafè “Jardí” es va dirigir amb pressa  tot creuant el vestíbul cap a les escales, no tenia el cap gaire clar i anava massa capficat com per crear una plataforma de transport i accedí al segon nivell, allà on era el seu departament, tot i que hi hauria arribat amb més rapidesa. Pujà les escales energètiques de dos en dos i per fi arribà al nivell 2.

Es dirigí pel passadís cap  a la sala de Projectes. La porta sobrí, desapareixent en detectar  i verificar el seu codi genètic. Hi entrà. En mig de la gran sala hi havia una taula circular de roca de pissarra, prou gran i plena de plànols i transparències. 

Distribuïdes per tota l´ estança hi havia grans pantalles en suspensió per on es controlava tots i cada un dels moviments interns del planeta i l´ incidència energètica dels cristalls de roca en el nucli (coordenades Sogètiques).En una d´ aquestes enormes pantalles es podia  observar cada racó, cada moviment i cada detall de la vida submarina, en temps real.

En Salloni es trobà a n´Aixa i els seus companys que ja l´ esperaven mentre estudiaven el material científic. Aquella reunió havia estat inesperada i improvisada i per tant no havien estat a temps de preparar la sala amb el codi Comú d´ ones cerebrals, així doncs, calia comunicar-se amb l´ aparell fonedor o bé per mitjà del contacte físic- telepàtic. Si més no aquesta n´ era la versió oficial dels fets.

En Salloni entrà a la sala amb pressa. Els companys  el van rebre cordialment.

  • Salloni! Benvingut! Passa.- li féu un home alt, de cabells grisos i barba canosa amb aspecte de bonàs i un gran i simpàtic somriure en els llavis. La veu li arribà des del fons de la sala - T´ esperàvem.

Es tractava de l´ honorable membre del Consell Universal Suprem.(cc.uu.ss).Tot i els seu alt càrrec, era un home cordial, simpàtic i molt donat a la broma, a qui li agradava conèixer a la gent que captivava per mitjà de la seva mirada sincera i  protectora.

A vegades hom tenia la sensació que, només amb una mirada directa al ulls, era capaç de conèixer el més mínim detall del pensaments d´ un  ésser viu i el més íntim racó de la seva ànima. Però quins ulls!! En ells t’hi podies perdre gronxat per les betes marrons del seu iris amb la sensació de poder capir tot el cosmos...!En ells, en aquells ulls, sabíem que hi podíem confiar.

En Salloni restà sorprès però somrigué, no sabia si la presència d´ en Meisses indicava que les coses anaven bé o massa maldades. N´ Aixa s´ acostà tot seguit al noi i somrient el prengué pel braç:

  • Com estàs Salloni? –el noi li tornà el somriure i li picà l´ullet discretament i ella li tornà de la mateixa manera. Després utilitzant el codi telepàtic per contacte li digué confidencialment- ***Et dec una explicació de tot plegat. Després en parlem si et sembla bé...***.

Es dirigiren pausadament cap a la taula i amb bon humor. Ell la mirava quan li contestà: ***D´ acord Aixa....- després desvià la mirada per desfer qualsevol sospita dels seus companys - Per cert, què hi fa ell aquí? Tan malament està la cosa?.*** El Meisses es mirà en Salloni de reüll, sabia perfectament que ambdós es comunicaven confidencialment però no digué res.

  • ***No ho sé. Jutja-ho tu mateix ***- respongué ella. Ara n´Aixa el mirava preocupada – Fixa ´ t en això....

 Eren ja prop la taula on hi havia el material d ´ investigació:  plànols i pàgines i pàgines de codi aparentment sense sentit, de longitud d´ ones, càlculs matemàtics.. etc. En Salloni creuà una mirada amb en Meisses i s’hi abocà per estudiar atentament cada prova i cada planol.

  • Què et sembla?- li preguntà un noi ros d´ ulls blaus marí que l´observava de feia estona.

                En Salloni restava capficat i absort dins els plànols. Féu un petit senyal amb el cap en resposta a la pregunta i intentant desxifrà l´ informació que tenia al davant, restà en silenci uns segons. Aixecà després el cap i li dirigí una mirada a en Meisses, que se’l mirava amb l´ atenció  que es mira un mestre al seu alumne que està a punt de descobrir quelcom de sorprenent.

  • Però aquestes dades no són correctes....- Després observà de nou els papers com si no es pogués acabar de creure el que estava veient- Vull dir...,vull dir que és massa “correcte”. No pot ser, que enlloc no aparegui el més mínim indici de la aparició d´ un  indicador que manifesti una davallada energètica, o bé una manca de fluït o  algun a fractura produïda per un  moviment sísmic. – es mirà en silenci l´ últim plànol.

Es féu un silenci a la sala.

  • El nucli hi apareix intacte i les coordenades dels estabilitzadors energètics en les freqüències d´ ona són estables. No ho entenc. – va concloure en Sani.

  • Aquests és el problema, Salloni, que no podem saber on és la causa de la fallida.- respongué  l ´Aixa aixecant la seva mirada dels papers cap al noi. 

En Salloni deixant anar un sospir ,capficat i sense saber gaire bé quin camí calia  prendre només va poder dir:

  • Vaja – tancà el ulls durant cinc segons i es mirà la seva companya amb complicitat, després féu el mateix amb en Meisses.

  • És necessària crear un comissió d´ investigació formada per dos o tres membres dels nivells 2,3,4,5,7,9, i que treballeu en el nivell 27 on hi tenim el sistema central. –decidí en Meisses.

  • És urgent però hem pensat que cal fer-ho d´ una manera cautelosa  per a no aixecar sospites entre la resta de civils, provocaríem un bon rebombori. - puntualitzar el mateix noi d´ ulls blau marí.

En Salloni donà per resposta una onomatopeia i assentí amb el cap. N´ Aixa l´ observà de nou. Com admirava aquell noi tan sincer i planer , capaç d´ oblidar  un malentès o una discussió si l´ objectiu era per un bé comú.

.........................................................................................................................

 

  • Hola.

Vaig sentir rera meu una veu gairebé perfecte. Ben timbrada, deliciosament agradable i irresistiblement modelada.

En aquells moments jo em trobava en el passadís del nivell 9, on jo treballava, tot revisant en la pantalla de la computadora general  els càlculs sogètics més recents  del sistema. Aquell noi se m´ acostà, no el coneixia, no l´ havia vist mai per l´ edifici però la seva gentilesa,  naturalitat i seguretat  (n´ eren uns dels  atractius) m´ arribaren a primera vista  i amb intensitat.

  • Perdona, no....

  • Em dic Dràsir Lemiug- i m´ allargà, a mode  de salutació  Akasha, el  braç per al  contacte dels polsos

  • Encantada –li vaig tornar el somriure mentre el saludava encaixant la salutació polsar.

  • Perdona però ets la primera persona que em trobo, i em sembla que

m´ he perdut - parlava  sense perdre la seva expressió riallera i simpàtica.

  • No hi fa res. Així ets nou per aquí?- vaig fer-li jo, de la mateixa manera. Duia a les mans els cilindres de cristalls on  em disposava a guardar les

dades actuals del sistema, les quals havia oblidat totalment, fins que començaren a pessigollejar-me les mans. Vaig fer un gest lleu de sorpresa i després de donar una ullada a les meves mans vaig prosseguir dissimuladament.

  • Es nota que ho sóc?- vàrem riure i tot seguit encuriosit pel meu posat digué com si res- Treballes en aquests nivell?

  • Doncs sí. Quin t´ han assignat?- el pessigolleig dels cilindres anava augmentant considerablement.

  • El nivell vuit, que pel que em sembla no és aquests.- va fer-me interrogativàrement.

  • Aquests és el nou. Només et cal baixar un nivell. No és tan greu- vaig fer-li en veure el seu posat de gatet moix.

Per primera vegada en Dràsir abaixà la mirada tot rient. Tenia un no se què de sensual, de dolçor continguda i alhora una fortalesa delicada i acollidora en aquells ulls eternament blau cel. Per un moment em vaig quedar com encisada mentre provava  d´ analitzar-lo i segons després, tornant al món real vaig fer:

  • Bé.....

  • Bé.., sento haver-te destorbat.

  • No, ni molt menys.- li vaig somriure per relaxar la tensió. Vàrem restar uns segons mirant-nos i per fi ell digué:

  • Tens uns ulls verds preciosos. Ho sabies?

Es féu uns segons de silenci que a mi em van semblar una eternitat. Després ell prosseguí cofoi per l´ efecte esperat de les seves paraules.

-  Fins un altre, espero. – i marxà amb un gest lleu de comiat.

Em va deixar astorada i sense saber què dir mentre m´ estava allà plantada mirant el no-res. Sentia com les meves mans cremaven per obra i gràcia del cilindre de quars i la cremor em despertà del meu astorament. Em sorprengué enormement aquell comentari tan espontani, que no treia cap a res però que, al cap i a la fi, em va alegrar tot el matí.

Sense creure- m ´ ho pas gaire, vaig tornar a la feina deixant anar un contingut “AU!” mentre feia ballar el cilindre en les meves mans. “Això em passa per ximple. Mira que flirtejar amb un desconegut...” Ni tan sols sabia el meu nom!

Mentre em renyava a mi mateixa auto- infligint-me un càstig moral ficava el cilindre en l´ obertura que feia estona s´ havia obert a la pantalla. Se l´ empassà uns centímetres i després d´ uns segons el cristall es tornà d´ un vermell encès i el vaig retirà.

Tot seguit, introduint-lo en l´ escanejador de 3 dimensions, el vaig fer enviar pel transportador de quarz a  la meva adreça de quarza de la sala 7 i a la meva adreça de quarza personal, volia estudiar des de casa, a fons, les dades introduïdes i descobrir alguna cosa més.

Em dirigia cap a la sala numero 7 on jo hi treballava, quan el meu buscador llampeguejà ben visible amb el nom d´ Oceania. Desfent els meus passos em vaig dirigir cap a la sala 3, on es trobava ella treballant. Potser havia arribat l´ hora de saber més, sobre el que passava realment.

La porta era oberta, i hi vaig entrar poc decidida. La sala era buida. Un enorme sala hexagonal, plena de claredat que brollava,  blanca, de les parets de quars rosa pàl·lid i transparent.

En el centre, com en la majoria de les sales de l´ edifici, hi havia una taula de grans dimensions ovalada i translúcida de diversos materials, però aquesta presentava un estrany alliatge entre un verd eucaliptus, un marró pi i un groc d´ or impressionant.

Em vaig situar en el centre de la cambra i la porta  es tancà rera meu, mostrant unes parets totalment continues. Mirava el meu voltant, per uns moments  amb una lleugera sensació de neguit en sentir-me perduda i sola, però una delicada olor a eucaliptus i el so del suau transcórrer d´ aigua,  sota una melodia plena de sons cristal·lins i profunds, esvaïren el temor. Un gran consol

m´ envair i vaig tancar els ulls per perdrem en aquella dolça sensació.La porta es tornà a obrir sobresaltant- me i entrà l´  Âdzur. En Kram ho féu uns segons després.

  • Bon dia Âdzur.

  • Bon dia noia. També tan citat a tu? Jo que em disposava a prendrem un deliciós batut de xocolata..!- va fer aquella noia feliçment.

  • Bon dia bombonets - en Kram entrà tot engrescat- Em sembla que, d´ ara en endavant i durant un temps no dormirem pas gaire tranquils. No creieu?- va somriure un xic preocupat i la porta es tornà a tancar rera seu.- Vosaltres sabeu de què va tot això? Què passa?

L´ Âdzur i jo el vàrem mirar amb un somriure de complicitat, tot picant-li l´ ullet. Si en Kram tenia raó, en un futur no gaire llunyà les coses es complicarien notablement i potser aquella reunió, poc freqüent i sobtada, n´ era un avanç. 

Encara ens trobàvem prop el centre de la sala tres, quan tot al meu voltant semblà  dissoldre ´s i desaparèixer. L´ Âdzur i el Kram  havien desaparegut  i sota els meus peus una gegantina onada d´ un color blau d´ aigua marina i turquesa inundà tota l´ estança sense mullar- me.

Segons després, em trobava sobre la seva superfície, ara, plàcidament reposada, amb un suau  moviment gronxant. La cambra era deserta.

  • Perdona que t´ hagi rebut així... – de cop va aparèixer Oceania amb aspecte cordial davant meu - ..no volia espantar-te. – i somrigué.- però necessitava parlar amb tu un moment, abans de començar la xerrada.

  • No et preocupis...ha estat interessant, la rebuda.- li vaig tornar el somriure encara un xic  sorpresa.-  És sobre l´ abastament d´ energia oi? –Ella féu un somriure afirmatiu - Què és el que passa? Sembles amoïnada....i....això no em tranquil·litza gaire. - Vaig continuar nerviosa.

Oceania va somriure lleument, m´ allargà la seva mà  esquerra mostrant-me el palmell rosat, ara tacat de sang. Els seus ulls verds marí orientals guspirejaven i els seus llarguíssims cabells color mel rosat i daurat inexplicablement onejaven gronxant-se suaument.

                Aixecant els ulls, la vaig mirà entre extasiada i aterrida sense poder pronunciar una sola paraula, ni un sol mot. Ella tot i el dolor, no deixava de somriure amb resignació. No era aquell bell i dolç somriure que havia conegut en ella, ni aquella profunda i serena mirada que tantes vegades m´ havia encisat.

La seva túnica queia pel pes de l´ aigua que li havia mullat les vores fins a l´ alçada dels turmells i el seu llarguíssim cabell color mel rosat i daurat onejava suaument mentre l´ encís de la seva presència encara feia el seu efecte. 

Vaig allargar-li la meva mà prenent la seva pel dors. “ Què...què ha passat?”. Retirà la seva mà lentament deixant-la reposar a l´ alçada de l´ estómac tacant el seu vestit vaporós, mentre intercanviàvem reflexions mentals:  “La immensitat de l´ esperit mai no se  satura, però els cristalls, com el pensament, sí. No tenen capacitat per a rebre una descàrrega energètica tan poderosa. Esclaten en mil bocins afilats  que fereixen sense pietat.... Digues, ens mereixem el sacrifici del futur que ens esperava?”

No vaig saber què dir, de fet, no sabia a què es referia, no l´ entenia però tot i així, no sé perquè, una onada freda em pessigollejar el xacra flexor de l´ estómac  i el cor, deixant-me una sensació de buidor i  malastrugança. Em vaig cobrir l´ estómac amb la mà com si això evités la sensació. La vaig mirar als ulls cercant la calma que tantes altres vegades m´ havia proporcionat la seva mirada, cercant-la a ella. Vaig cloure el puny sobre el meu estómac quan vaig descobrir que la fortalesa de l´ Oceania ja no era la de sempre i que duia en el seu si la mateixa temença que la meva. 

Desconeixia on era l´ Aixa, en Kram i els altres i el que els havia succeït. Tot d´ un plegat, la sala es va esvanir fonent-se en negre, per tornar a reaparèixer davant meu, quieta la seva imatge en la distància durant uns segons i posteriorment absorbint-me vertiginosament.

Em vaig trobar altre cop dins la cambra, ara plena de companys, l´ Aixa, l´ Âdzur, en Kram, el Freddy, el Xavier, en Ross, la Xènia i jo. Cada un de nosaltres hi érem en representació d´ un nivell. En Salloni no hi era. Suposo que l´ Aixa representava els dos nivells on treballaven. On seria en aquells moments? Què estaria fent?

Ningú es va estranyar de la meva inesperada presència, potser perquè no l´ havien percebuda abans....o potser perquè no havia deixat de ser-hi present.

Fos com fos, vaig dirigir-me cap al meu seient a l´ esquerra de l´ ovalada taula entre el Kram, que es trobava a la meva dreta, i l´ Aixa. Va ser llavors quan vaig veure en Dràzir que seia d´ avant d´ Aixa i al costat dret de l´ Âdzur. En Xavier seia al costat esquerra d´ ella i en Freddy ho feia entre el Kram i la Xènia, companya de seient d´ en Xavier. L´ Oceania seuria al capdavant de la taula de tal manera que obtenia una amplia visió de tots nosaltres i nosaltres d´ ella, és clar.

Xerraven animosament però dins la sala el silenci ofegava el tènue murmuri de la nostra veu i em permetia amagar el desconhort que m´ envaïa el pensament i el sentiment tocats per la conversa amb Oceania. 

Entrà Oceania. Caminava àgil i pausada, des del fons de la cambra i s´ acostà a la taula amb el rostre cobert per una lleu pal·lidesa i inundat d´ una plàcida preocupació. No vaig gosar mirar-la, em provocava aflicció veure el seu dolor.

S´ atansà sense observar el seu auditori. Portava uns arxius de quarzs, petites plataformes quadrades  dotades d´ una pantalla transparent per on es visualitzava les seves entranyes: divisions internes cristal·litzades d´ un mineral de roca. Tot això sobre una base plana quadrada i arrodonida d ´ un color metàl·lic. Duia un total de 7 arxius que diposità suaument sobre la taula. En donar-me el meu estrenyé la seva mà contra la meva i em dedicà un somriure reconfortant i còmplice. Un - tot anirà bé – silenciós.

                ----------------------------------------------------------------------

La sessió acabà vora les 19h de la tarda. Realment no sé si va ser molt profitosa, si més no per a mi, ja que em deixava amb més interrogants que respostes. En Kram semblava preocupat. Anava pensarós i seriós mentre sortíem de la sala tots plegats. Me ´l mirava imaginant-me el que deuria està pensant.

Ens anàrem acomiadant de l´ Aixa que tenia una trobada en el nivell 2 amb el seu equip de treball i la resta baixarem fins a la base de l´ edifici per després poder marxar cap a casa a fer un bon i merescut descans.

Després de tot allò estava tan irresistiblement cansada, que em vaig deixar portar per les escales energètiques, baixant lentament els 9 nivells i contemplant la transparència de l´ aire, la gent amunt i avall.... .En Kram m´ hi acompanyava en silenci.

                L´ Âdzur  en Freddy i la Xènia havien preferit llençar- s´ hi suaument amb llurs plataformes de transport.

“Kram, què fas tan calladot?” Vaig comunicar-me amb ell amb un somriure als llavis provant d´ animar-lo. Ell em va respondre amb un altre somriure mostrant-me lleument la blancor de les seves dents. “Estic cansat. No és res.”.Dúiem en una mà l´ arxiu de quarz que ens havia proporcionat Oceania. “Kram..” vaig insistir- hi suaument. “No res, no res.” I m´ agafà la mà dreta amb la seva  mà esquerra tot somrient reconfortant. De cop les escales quedaren sense energia per un moment, paralitzant-se bruscament, perdent la brillantor. Vàrem perdre l´ equilibri per uns instants. “Déu!” vaig exclamar-me sobresaltada. 

Un cop es va reiniciar el fluid energètic en Kram deixà anar una petita riallada mig irònica mig divertida i digué:

  • Saps què? Crec que després d´ això no li diria que no  a un bon batut d´essència de licor.

Jo observava l´ alçada en la que ens trobàvem en aquells moments i  vaig aixecà la mirada envers ell, somrient alleujada. Si la manca de fluït energètic hagués estat més fort la caiguda hauria estat mortal.

  • Kram... – vaig fer encara amb basarda.

  • Ja ho se.. no hi pensem...no diguem res per ara.. ningú més se n´ha pogut adonar. – respongué també nerviós.

Per fi vàrem arribar al rebedor on ens hi esperaven en Freddy, l´ Âdzur i la Xènia que xerraven entre ells distesament.

Ens varen veure agafats de la mà i emmudiren entre somriures i mirades que passaven de la sorpresa a la complicitat.

  • Hola nois.- va saludar en Kram.

En adonar-nos de la sorpresa que els havíem causat ens vàrem deixar anar.

- Ei, no, no. Féu, féu…- va riure en Freddy

- No és el que us penseu….nois…- els vaig renyà

- No, no! I ara!- van fer tots alhora engrescats.

- Au va! Anem a fer una toc ven carregat?- va fer en Kram alegre i desvià la atenció.

- Ok.

I ens dirigirem cap al cafè  “Jardí” sense pressa. Després d´ una reunió tan llarga ens aniria molt bé desconnectar i refrescar la ment. I en Kram, a hores d´ ara,  semblava estar més animat. Caminàvem tranquil·lament tot xerrant i ens avançarem una mica. De sobte en Kram em comunicà confidencialment com qui en prepara alguna ***Vols fer -l´ s malpensar? ***. No s´ havia què es proposava però  em va fer encuriosí. Tenia ganes de saber quina en portava de cap i sense mirar-me´l per a no delatar-nos li vaig preguntà ***Va bé. En què estàs pensant? ***. En Kram provant de contenir un somriure maliciós  em va respondre “Ja veuràs” i atansà la seva mà esquerra a la meva cintura, vaig sentir com em colpejà suaument les natges  i d´ una revolada m´ aixecà del terra i em dugué així fins arribar al bar “Dona ´m la mà… . Que anirem per la riba” deia tot cantant ***El copet al cul sobrava, no creus?*** ***Bé, tenint en compte que tenia pensat un petó amb llengua..com en  els vells temps.*** El vaig mirà fingint sentir-me ofesa i vaig riure. ***He sortit guanyant...Un moment! i perquè no ho has fet?*** Ara fou ell qui rigué. Els altres ens miràven amb engrescada estupefacció. Doncs, semblava que havia funcionat.

Si més no, allò  ens permeté desemboirar  i relaxar l´ esperit.

---------------------------------------------------------------------------------

A les 10:30 ja era a casa, i vaig arribar amb el temps just per a rebre la trucada. Era la Mercè.

Tot just cinc minuts abans de que el comunicador m´ avisés de la trucada, entrava per la porta de casa, em dirigia cap

a l´ escriptori i hi deixava l´ arxiu de quarz. Aleshores, vaig rebre el missatge d´ una comunicació entrant. Estava realment cansada però em sentia bé, de bon humor.

- Trucada entrant.

- Ah, perfecte és la Mercè oi?

- Sí. Efectuo el procés d´ obertura i accés?

  • Sí.

Em feia gràcia la manera de parlar de la meva computadora, tan correctament científica. Li ´ n hauria de donar les gràcies al meu tècnic.

- Presenta-me - la per mode audiovisual... .Ah! i recorda ´ m que et programi per a parlar d´ una manera més... còmode.

  • Hora establerta?

Havia oblidat que les noves tecnologies no entenien d´ironia.

  • Deixa-ho estar. No hi fa res. Posposa-ho.

  • Correcte, efectuat. Plànol establert per a la transmissió d´ imatge?

  • Plànol de seguiment, del pla general al pla mig.

  • Connexió.

La pantalla s´ il·luminà amb  una tènue llum blavosa. Vaig dirigir-me cap a la petita placa de quars per a donar entrada a la trucada situant la meva mà sobre ella i em vaig posar l´ auricular  amb el minúscul micròfon. En uns segons vaig tenir la imatge de la Mercè en pantalla.

S´ havia tallat els cabells per sobre les espatlles i li queien ondulats i

castanys. Somreia amplament però com si ocultés una tristor que la colpia i l´ esgotava.

- Bona nit Mercè!- vaig saludar-la amb afecte.

- Bona nit  maca. Com estàs?

- Prou bé, una mica cansada, tot s´ ha de dir.- jo somreia optimista- Últimament, però, les coses no han anat gaire bé per aquí.  De totes formes no ens podem queixar.- vaig dir fingint despreocupació- I vosaltres com esteu?

Mentre parlava, recollia els dos arxius de quarzs portàtils, on hi tenia introduïdes dades sobre les meves pròpies creacions i teories, i que havia deixat feia unes hores sobre la petita taula que hi havia davant del sofà.

  • La veritat és que no massa bé.- el seu rostre  transmetia un sentiment

greu però serè i somreia amb esforç. Em vaig deturà de cop amb els arxius encara a les mans, tota sorpresa, i vaig mirar-la per confirmar el que acabava de dir-me.

  • I doncs? Que ha passat?

 El seu posat m´ alarmava mentre provava de fingir normalitat.

  • A l´ edifici heu tingut problemes de subministrament energètic oi?

  • ...mmmm, ssi..com...? – ara, sorpresa enormement, la observava sense entendre com li havia pogut arribar a ella aquella informació, amagada tan acuradament per la CDI.

  • L´ operació de trasplantament de la Trishna ha hagut de ser suspesa. – no vessà cap llàgrima però el desconsol eren evidents en el seus ulls esmorteits.

Suposo que la meva expressió de sorpresa es transformar en desolació. Suspesa? No m´ho podia creure, aquella operació era absolutament necessària i tan senzilla!.

  • Però no tenien ja les proves? – La Mercè em féu que si amb el cap – I no li havien ja presentat i entregat la formula d´ ADN? – tornà a fer que sí.

  • Sí, no hi havia cap mena de problema. De les proves i les anàlisi que li van fer,  en prepararen l´ òrgan, però en mig de l´ operació..- s´ aturà en l´ explicació controlant el plor que la desbordava per dins.

  • Mercè, no cal que m´ expliquis més ara, tresor. Escolta no se què ha passat...però tot anirà bé...serà qüestió d´ un parell de dies només i...

  • Què podem fer ara? – em pregava amb la mirada una resposta, una solució adient i immediata.

  • No ho sé. No ho se...encara – em sentia abatuda i abatuda - A l´ Edifici no en sabem les causes. N´ em patit les conseqüències també, però creiem que era un afer estrictament restringit en una determinada zona, la nostra.- parlava més per mi que per ella, com si pensés en veu alta.

  • Doncs, els seus efectes s´ han estès per tot el planeta. És a tot arreu em temo. Però ningú, entre la població civil, n´ es gaire conscient.

Vaig aixecà el cap envers ella, sorpresa. Encara em sentia alleujada pel fet que no hi hagués alarma més enllà dels Edificis oficials.

  • Hi esteu treballant, oi? – em va preguntà esperançada.

  • Hi estem treballant fermament, no et preocupis.

 Em vaig dir a mi mateixa: Oh! Mentidera!. 

Allò no era realment la veritat perquè, de fet, oficialment no se’ns havia proporcionat informació essencial sobre aquests tema i no teníem llum verda per a investigar a fons. Car, segons la CDI, no hi havia res que ho requerís. Res.

  • Tan bon punt en sàpiga alguna cosa, t´ ho faré saber. Tot s´ arreglarà no t´ amoïnis.- li vaig somriure amb fingida convicció.- Vindré a fer-vos una visita demà o demà passat, va bé? Vull està amb vosaltres uns dies per a ajudar-vos en el que sigui.

  • Gràcies tresor. Segur que podràs deixar la feina per venir?

  • Segur.- Vaig tornar a somriure aquests cop més convençuda.

Acabada la conversa vaig deixar-me caure en el sofà. Em sentia perplexa i confosa. Ens havien mentit per partida doble. Però el que no entenia era el per què.

Em vaig aixecar inquieta. Necessitava tranquil·litzar la meva ment per poder pensar amb claredat en tot allò, tots aquells esdeveniments que se succeïen vertiginosament i que evidentment, no podíem controlar. Necessitava el meu cel..., el cel. L´ havia d´ anar a veure i em vaig acostar a les finestres del meu menjador per on veia la ciutat dormida.

Un cop dreta, allà davant, vaig aixecà el cap fins on es perd de vista la terra i les llums de la ciutat. Sempre que em sentia abatuda, perduda o angoixada observar el cel fins a perdre-m´hi, fins que el límit entre jo, la terra i l´ immensitat de l´ atmosfera es desdibuixava, em feia sentir que tot el que m´ envoltava era eteri i així, els meus problemes es desintegraven.

El cel  m´ obria els seus braços, m´ acollia amorosament i jo entrava a formar part de quelcom meravellosament misteriós. Ara, era d´ un negre transparent esquitxat d´ estels lluminoses i amb una lluna creixent, encara no plena del tot, que semblava voler-hi entrar només mostrant el seu caparró per una esquerda. La Dimíc m´ observava pacient, esperant per a donar-me i alhora rebre, la reconfortant benvinguda.

Gran título

REPRESENTATION

Producer

Info@mysite.com

123-456-7890

Festivals

Info@mysite.com

123-456-7890

© 2018 by Clau de Llum . Proudly created with Wix.com

  • Grey Vimeo Icon
  • Grey Facebook Icon
  • Grey Twitter Icon
  • Grey YouTube Icon
  • Grey Instagram Icon
This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now