Dia 15

 

                El dia va despertà grisós. Núvols esponjosos i pesats atapeïen el cel. Eren fruit de la necessitat d´ equilibrar la temperatura del planeta i mantenir, d´ aquesta manera, la seva humitat en unes constants adequades. Aquell matí, em sentia angoixada i sense gaires ganes de fer res però havia d´ anar a l´ Edifici a treballar.

A dos quarts de nou encara era al llit, estirada i tapada simplement amb un llençol fi, perquè malgrat tot, la temperatura dins de casa era agradable i estable. La meva companya Dimíc es va acostar a dir-me bon dia tot exigint amb la seva negra testa una carícia. Vaig somriure entendrida. Sobtadament, el receptor de la meva habitació va rebre un e-mail que reproduí en lletres grosses i brillants: “Bon dia princesa! Dormilega, que encara faràs tard a la feina. Avui no m´ has escrit despertant-me com de costum. Estàs bé?.” Vaig fer un gest de cansat desgrat.

• Comunicador, per què m´ has passat el correu pel receptor?- renyava virtualment el meu ordinador mentre m´ aixecava sense pressa però àgilment del meu llit.

Vestia amb la meva camisa de dormir color blau cel que em regalà la mare pel meu aniversari. La insistent mirada de desaprovació de la Dimíc em va fer sentir un xic culpable.

• A tu t´ agradaria que et llevessin....oh! ja sé que te l´ estimes molt a en Sani....però...

• L´  adreça origen del missatge té accés directe  permès, al receptor nº 4.

• Oh! D´ acord, d´ acord és cert. Pobre en Salloni.- no vaig poder evitar somriure agraïda.- Noia, he de marxar a treballar... i no en tinc ganes ni forces.- la Dimíc es comunicà amb mi. – Prou que m´hi quedaria amb tu, bonica. Sí, és clar i anar al parc... . No m´ ho demanis gaire més que encara ho faré. – Vaig acaronar-li la testa, feliç.

 Em vaig dirigir cap al “neutralitzador de mals humors” que era el meu bany.

Em mirava al mirall de sobre la pica hexagonal, del qual no se n´ endevinava els límits i que semblava fondre ´s dins la paret de pedra. Tenia el rostre empal·lidit. Sota els ulls semblava circular un petit però profund rierol d´ aigües blaves i tenia els iris d´ un verd opac i fosc. Tot allò era sinònim d´ un malson. Feia uns dies que no dormia bé, fins i tot un parell de dies abans de la primera fuita energètica ocorreguda l´ E.C.G.1, dormia intranquil·la.

Necessitava un bon bany. La camisa de dormir va relliscar fins als meus peus i em vaig ficar dins la dutxa. Després de l´ aigua tèbia em caldria recarregar-me d´ energia i d´ una bona cullerada d´ optimisme.

En sortí de la dutxa embolicada en una suau tovallola color vermell, vaig sentir la trucada a la porta. Era la melodia d´ en Kram i sens dubte era ell, no crec que hi hagués cap individu més amb els seu mateix ADN.

Ell havia triat un peça d´ Albèniz anomenada “Recuerdos de la Caleta” em sembla. Em vaig dirigí cap a la porta encara embolicada amb la tovallola, i visualitzant el llindar de la porta la vaig fer aparèixer per a segons més tard fondre-la i deixar passar en Kram que esperava a l´ altra banda.

Quan la porta sobrí va aparèixer el meu amic, tan elegant com sempre i més feliç que un gínjol però en veurem li canvià el posat.

• Ops! Perdona t´he tret del teu bany matiner. – i rigué sorneguer.

La Dimíc no trigà pas gaire a córrer a saludar a en Kram.

-     Hola petita!- La saludà.

• No tranquil, no passa res. Acabava de sortir. Entra.- vaig fer. La porta va reaparèixer de nou tancant-se rera el noi i tornant a desaparèixer deixant una paret de quars blau immune.- Vols prendre alguna cosa? Em vesteixo en un moment. Seu si vols.

• D´ acord, tranquil·la. He vingut a buscar-te per anar a fer un refresc al Cafè Jardí. - en Kram es dirigí cap a les finestres que donaven a la ciutat i la observava sense un interès especial mentre jo li responia des de la meva habitació situada a la seva dreta.- Saps que avui farem tard, oi?

• Sí, ja ho sé. És que avui no em podia llevar, no sé perquè. Però si ens afanyem una mica, potser hi arribem a temps.- Em raspallava el cabell encara moll. 

• En Salloni estava preocupat per tu.....Vaja i és que no és gaire habitual que la noia més puntual d´ aquest racó de l´ univers faci tard a la feina.- Va dir-me dirigint la mirada cap a la porta de la meva habitació per on jo treia el meu caparró i reia.

• Caram! És que he de ser perfecte? – i vaig continuà vestint-me tot  cordant-me la camisa- Ja veig que no es pot ser perfecte per què després, no et pots permetre el luxe de no ser-ho.- vaig continuà traient el cap per la

obertura de la porta i picant-li l´ ullet al meu amic.- Ja acabo em poso els pantalons....- 

Després d´ uns instants sortia de la meva cambra tota vestida i amb el cabell encara humit. M´ agrada vestir bé però còmode.

- Ta tan! Ja estic, veus?- vaig fer ven satisfeta i en Kram em mirà exagerant sorpresa.

• Wow! Estàs impressionant!- va fer enrolat.

• Sí, ja veig...molta brometa.... .

• Ei! Que t’ho dic de veritat...- feia encara divertit.

• Espera, agafo el meu arxiu de quarz....Així, que estic impressionant eh? Has begut de bon matí?- Entre comentari i comentari i brometa i brometa, em vaig dirigí cap a la taula on havia deixat els arxius.

• Dona....!és que és veritat...

 Em vaig posar la jaqueta negra i vàrem sortí de casa.

........................................................................

A dos quarts de deu entràvem per la porta del rebedor de L´ECG1 i ens dirigíem al Cafè Jardí, encara ens quedaven 20 minuts, abans d´ entrar  a treballar.

Un cop a dins vàrem seure a la taula més propera a la porta. Vàrem demanà i el cambrer ens portà les begudes i l´ esmorzar de cada dia: dues amanides i un suc energètic d´ hortalisses. Molt amablement li vàrem donar les gràcies.

• Saps què? Ben mirat, em sembla que ens aniria bé sortir abans de Maig cap a les “Roques D´ aigua”, no et sembla?. Crec que a la....

• Kram, com ho vols fer? Demanaràs vacances a l´ “inalterable Sistema d´organització    d´ intendència ”?

• Vacances? A la Administració del Govern?- va fer ell irònicament- Ui! No! Veuràs, jo havia pensat més aviat en una fuga discreta - va fer murmurant, com si volgués evitar que algun espia d´ incògnit l´ escoltés.

                Vaig somriure com si es tractés d´ un cas perdut. En Kram es posà seriós i digué:

• No, t’ho dic seriosament. Aquesta feina és molt estressant i ens mereixem un   descanset - I tornant al to rialler va afegí – A més, tinc entès que hi ha noves troballes virtuals.- i féu un glop de la seva beguda mentre em picava l´ ullet.

• Bé, sí. Això estaria molt bé si ens donessin l´ accés que necessitem per anar-hi. – somrient, me’l vaig mirar esperant que se li acudís alguna altre argument – Se t´ acut alguna idea per a saltar-nos el control? – ell va riure.

• Per cert.... – va fer en Kram picaronament - m´ ha dit un ocellet que el meu bon amic Dràsir ja ha fet l´ ullet a una bona amiga meva...- va dir mentre em mirava maliciosament divertit.

• Ouh! Coneixes en Dràsir?- vaig preguntà dissimulant el meu astorament - Vaja, que petit és el món.- vaig somriure tímidament.

• Aha....- en Kram assentí mentre em mirava somrient protector  i  força  encuriosit

Em vaig escurà lleugerament la gola i li vaig explicar:

• Ens vàrem trobar en el meu departament, s´ havia perdut i buscava el seu...però jo no crec que em fes l´ullet, Kram...és simpàtic i prou... .

• Ui! No coneixes en Dràsir - En Kram somreia sorneguer. – La veritat és que fa anys que no ens parlem...viatja  molt...però  no crec que hagi canviat gaire.

En aquells moments entrava una noia de cabells curts i pèl-rojos, de mitjana alçada vestida amb una camisa de mànigues lleugerament amples i una faldilla llarga i vaporosa. Caminava poc decidida i exhibint un somriure dolç i confiat. Destil·lava senzillesa i tranquil·litat.

• Fa poc que  ha arribat a l´ Edifici en Dràsir, oi?- em preguntà en Kram mentre feia un glop de la seva beguda.

• Sí , no fa pas gaire. Ha entrat una nova remesa d´ agents, gairebé tots al nivell 8.

***...mm...Com la noia que acaba d´ entrar al Cafè.*** va fer de forma restringida en Kram mentre deixava la seva copa sobre la taula. Me’l vaig mirar estranyada i mig renyant-lo per aquell “mm”. La noia es dirigí cap a la barra i parlà amb el cambrer.

• Disculpa....sóc nova en aquest edifici i vaig una  mica perduda – semblava una noia molt cordial, segura i amb una correctíssima dialèctica, talment com si hagués estat entrenada per allò. –He d´ anar al departament de geofísica. Busco el cap de departament, Aixa Satish i en Salloni Reig.

El cambrer, un noi alt de cabells castanys i uns ulls violeta increïbles, era el noi més simpàtic i atent que he conegut mai que treballés en el Cafè Jardí, la mirà i somrigué complaent mentre li deia “Amb molt de gust, mira en aquella taula d´ allà hi trobaràs uns companys de feina.”

En sentí els noms dels nostres companys vaig aixecà la mirada i en Kram i jo ens vàrem mirà sorpresos. En Kram llavors em digué:

*** Aquí en ve una d´ elles.*** Va transmetre el Kram, tornant-me la mirada. La noia es dirigí cap a nosaltres.

- Disculpeu.. Hola. Aquell xicot, el cambrer, m´ha dit que em dirigeixi a vosaltres, busco....

• Sí, tranquil·la.....- va fer atentament en Kram amb un somriure ben ample- Em dic Kram- i li estengué els dits índex i cor de la mà dreta per a donar-li la benvinguda i ella li féu el mateix complaguda.

• Hola. Em dic Âmbar. He arribat fa molt poc i m´han destinat al nivell de geofísica, al nivell 2 i 4 i la veritat és que vaig una mica perduda.- va fer tímidament.

• Hola, encantada de conèixer-te Âmbar, no et preocupis tots anem una mica despistats el primers dies.. Benvinguda.

Molt subtilment vaig enviar-li un missatge a en Kram directament a la cama mentre resistia la temptació de riure descaradament ***Kraaam, vols deixar de flirtejar? Bé crec que us deixaré sols...*** I quan em disposava a alliberar-me d´ aquella situació fent l´ intenció d´ aixecar-me, en Kram  em deturà molt inoportunament.

• Oh! Perdona, et presento la meva companya, Jôrian- ell i jo ens vàrem mirar còmplices.

• Encantada. – ens vàrem estendre el braç.

• Igualment – féu allargant-me també la seva. En creuar-se les nostres mirades un sentiment angoixant i nerviós entelar els seus ulls.... .De cop, inexplicablement, se sentir incòmode - Sento haver-vos molestat.

• No ni molt menys – vaig fer sorpresa.

• Ara deuen estar reunits en el departament de FENG – va fer en Kram

• Sí, ja ho se, m´ hi esperen a just ara.

• Ho sabies? – vaig preguntar sense gaire èxit. Em mirà per respondre però en Kram se li avançà.

• Cap problema. Hi tens dues vies d´ accés: les escales energètiques o el teu transport personal. Les escales et seran més còmodes i arribaràs segur. – en Kram va somriure amablement.

• Generalment es reuneixen a la sala de projectes numero 3.- vaig afegí jo.

• Ah, moltes gràcies – va fer la noia sincerament.- Espero que ens tornem a veure aviat.

Ara ja drets, ens vàrem acomiadar.

Quan aquella gentil noia  m´ estengué el pols en senyal d´ amistat, la lleugera  roba de la màniga li  relliscà cap al braç descobrint-li el dors de la mà i deixant entreveure un petita i estranya taca a la pell, que de seguida s´ afanyà a cobrir. Li vaig somriure còmplice del seu secret i em tornà el gest de confiança.

• És molt maca...- va fer en Kram discretament mentre la noia sortia per la porta del bar. Li vaig dedicà una mirada incrèdula - ...molt atractiva – ara me’l mirava més que sorpresa, divertida. – Què? Gelosa?

• Au! Va! – vaig contestar-li amb un amistós  cop a l´ espatlla- Anem que fem tard noi.

Ell somrigué.

• David, ens dones el compte? avui convida....

• Ell! – Vaig afanyar-me a dir. I em vaig girà cap en Kram amb cara dolça.

• Les dones! – va fer poc seriós – sort que el sopà d´ aquesta nit el paga ella.

El dia de feina va transcorre sense entrebancs, com una sospitosa bassa d´ oli.

          ............................................................................................................

 

A les 22:00h d´ aquell mateix dia, havia quedat amb en Kram per anar a sopar a un restaurant nou, que, segons ell, era el lloc més “Chic” del moment. La veritat és que aquests tipus de locals de tant glamour no em deien gaire però vaig pensar que per una vegada estava  bé permetre ´s el luxe. Per a l´ ocasió em vaig posar un vestit llarg, negre, molt elegant, que a contracor meu, em dibuixava centímetre a centímetre la figura.

En Kram  va venir a buscar-me a casa, vestit elegantment, prop dos quarts de deu del vespre i em va convidar a arribar fins al restaurant passejant sense pressa pel Passeig del llac vell de Gràcia, situat a la part Alta de Barcelona a prop d´ on jo vivia.

El llac no era més que un embassament d´ aigua que transcorria paral·lelament a la diagonal, rodejat de gespa i  quatre arbres genèticament artificials però que el feien un lloc màgic per a passejar-hi, suposo que més encara per a totes aquelles  persones enamorades.

                Per fi vàrem arribar al restaurant. Ens va venir a buscar al rebedor una noia vestida amb un uniforme senzill però molt elegant i molt amablement ens va conduir fins a la taula que ens havien reservat. Realment era un lloc molt acollidor i realment luxós. Tot ell era de fusta, el terra, el sostre, d´ on penjaven els cristalls de roca que proporcionaven una llum blavosa i suau, les taules i cadires, les prestatgeries, els marcs de les finestres, cobertes parcialment per una tela de vellut de color verd i a més, estava decorat amb bon gust. Ens van asseure en una taula propera al centre de la nau i situat a un nivell lleugerament inferior al de l´ entrada i el primer nivell. Un cop asseguts vaig comentar-li a en Kram:

• Realment és un lloc encantador.

• Volia que el veiessis...com a bona arquitecte que ets, sabia que no hauries vist mai abans, una decoració i una utilització d´ aquest material com aquesta.

• Vaja, com m’ho he de prendre això?- vaig fer. En Kram  rigué prudentment.

• Jo el trobo fascinant.

• Em prens el pèl.... – vaig fer en veu baixa.

• Jôrian, tu has creat joies més preuades que aquesta.- i em picà l´ ullet. Jo evidentment no vaig poder evitar de riure.

• Definitivàrement em prens el pèl. Oh! Ostres! – vaig dir-me a mi mateixa.

• Que passa?

• He oblidat recollir del meu correu al transportador virtual la copia escanejada del cilindre que em vaig auto- enviar ahir. He d´ estudiar-ne les dades...- vaig fer un gest de contrarietat.

• Ei, esta absolutament prohibit parlar de feina. A més tens encara tres dies per a recuperar-lo abans que es desintegri. – va dir-me traient-li importància.

Aviat s´ acostà a la nostra taula un cambrer.

• Bona nit. Els han demanat ja el tipus de carta que desitgen?

• Ah! Doncs no...Jo necessitaria una del grup del AB. I tu Kram?

• Sí, jo del tipus A.

• Perfecte, senyors. A la pantalla de la taula... - en aquells moments unes petites pantalles s´ il·luminaren sobre la taula – podran decidir els plats que desitgin menjar i ben aviat els hi portarem.

• Oh! Gràcies. – vaig fer tot mirant a en Kram gratament sorpresa.

La pantalla s´ activava de forma tàctil, i un cop finalitzada la comanda va apagar-se fins a desaparèixer.

De seguida ens van portar el plats. Realment vàrem sopar molt bé, la cuina era especialment de qualitat i l´ ambient era distès i cordial.

-  He parlat amb la Mercè.

• La teva germana? – va preguntar-me en Kram interessat. Vaig assentí.- Tot bé?

• Ahm... No gaire. – vaig dir somrient i provant de no donar-li excessiva importància. En Kram  va fer un gest interrogatiu atentament – La operació d´ inoculació de la Trishna no s´ha dut a terme per culpa de les recessions d´ energia.

En Kram restà sorprès per uns instants, després em prengué la mà amb la seva mà esquerra i l´ acaronà .

- Ostres, ho sento. Però espera un moment, els talls d´energia també s´ha produït fora de l´ECG1?

• Em temo que sí.

En Kram féu un gest preocupat.

• Marxaré demà cap a Girona. Hi he d´ anar.

En Kram somrigué entendrit.

• És clar. Vols que t’hi acompanyi?

• Oh, no, no, gràcies. – vaig fer somrient agraïda -  No et preocupis, de debò, estaré bé.

• No hi hauries d´ anar sola.

Però amb un petit gest vaig fer-li saber que preferia anar-hi sola encara que agraïa profundament el seu oferiment.

                Finalment arribaren les postres, tan dolces com calia esperar tan dolces com la nostra vetllada.

Durant la nit vaig rebre la trucada d´ en Salloni al meu comunicador implantat subcutàniament  dos dits més amunt del melic.

• Disculpa ´m Kram tinc una trucada al mòbil.

• Fes, fes.

Hi vaig entrà en contacte situant els meus dits índex i cor de la mà dreta, sobre l´ interxip i immediatament vaig sentir la veu d´ en Salloni dins el meu cervell.

• “Hola princesa, on ets?”

• Hola Sani.- al principi sempre em costava habituar-me a parlar a traves dels dits i ho feia amb la veu física amb la qual cosa, em sentia el que em trucava i també la resta dels mortals que hi haguessin al meu voltant. Aquella nit no va ser una accepció. En Kram va somriure sorprès i jo li vaig tornà un gest de “què hi farem” i tornant a la trucada vaig fer desorientada - “Ahm...”

• “Ui! Que dubtes?” – Va fer en Salloni inquisidorament

• “ Què? No, per què ho dius?” – li vaig transmetre sense deixar de somriure

• “Bé.. no sé, no sé...veig que estàs ocupada.”

• “Nooo. Estic sopant.”

• “Ah! Ehem, i.. amb qui si es pot saber...?”- va contestar-me encuriosit i burleta

• “Sani vinga.....ets un xafarder.”

• “De mena, ja ho se. Bé, ei, que aquests xafarder et dedicarà un altra misatget de bona nit.”

• “No  t´ en oblidis, que l´ espero. Sani? Salloni? Em sents..?”. - Intentava escoltar més detingudament i amb més intensitat, cosa que es deuria reflectí en el meu rostre, però per un moment la connexió amb en Salloni es va perdre.

• “Hola? Sí estic aquí, què ha passat?

• “No ho sé”.- vaig fer jo sense entendre què havia pogut passar.

• “Què estrany. Bé ens veiem demà d´ acord? I t´ explico... no se si em reps però demà t´ explico el motiu de la meva trucada.”

• “D´ acord company. Bona nit que dormis bé.”

• “Igualment. Cuida´t”

• “Un petó”

• “Un petó.”

                I així s´ acabà la conversa. En Kram m´ esperava assegut davant meu i amb un somriure perillosament encuriosit, d´ orella a orella.

• En Salloni.- féu breument.

• Sí... .

• Aha.- va fer rient per sota el nas.

• Aha? – vaig fer jo estranyada

• Des de quant li dius Sani?

• Tsa. M´has espantat. Sempre li busques a tot  terceres intencions, tu? – vaig fer mig empipada.

En Kram va riure m´ agafà de la mà esquerra i digué:

• Ho sento.No puc  evitar-ho, encara- em picà l´ ullet marró i continuà- T´acompanyo a casa.

• Som´hi – vaig fer divertida.

                I mentre sortíem per la porta em deixà anar bromista :

• Suposo que em convidaràs a pujar per a fer un cafè..?

• Pren- t’ho en un únic sentit: Em sembla que no. Segur que, al carrer, se’t refredaria.- I rigué fins que vàrem ser un bon tros fora del restaurant.

• Per cert aquests vestit et queda genial.

Kram, no comencis..- i encara va riure més mentre m´ estrenyia afectuosament passant el seu braç esquerra per la meva espatlla